Nacionalistes ¿?

Francesc Pena
cdc.taradell@gmail.com

La setmana passada, durant la diada nacional, al Palau de la Generalitat l’actual Govern del nostre país va imposar la Medalla d’Or de la Generalitat als dos ex-Presidents en vida.

No cal glossar la vida política, personal i social de cap dels dos, es prou coneguda. Tots dos han sigut rivals polítics durant més de vint anys i des d’aquest punt de vista han jugat les seves cartes com han cregut que ho havien de fer, o com bonament han pogut. No obstant, ahir ens van donar tres lliçons bàsiques; una lliçó d’honorabilitat, una lliçó de patriotisme i una lliçó d’unitat. No sóc la millor persona per defensar o recriminar rés a cap d’ells dos, al President Pujol l’he admirat tota la meva vida, tot i els seus greus errors, al President Maragall, he recriminant tot el que he pogut, tot i que a vegades ha tingut grans encerts en favor del país, però tinc clar que els seu missatges d’ahir no els van fer en clau de passat, si no de futur.

Segons el meu parer, va ser un missatge per a la gent de la nostra generació, generació que ja ens toca saber el que hem de fer i quan ho hem de fer. Ens ha arribat el moment, definitivament ens hem fet grans, ja no tenim temps de queixar-nos de coses que no funcionen, ara ens toca arreglar-les, ja no podem donar les culpes a uns altres, ens toca (si se’m permet l’expressió) “mullar-nos el cul” i agafar peixos. Ara la història ens mira de cara, ens mira als ulls, ens comença a examinar. El país no sortirà de la paràlisi general en el que viu a data d’avui, fins que la generació a la qual pertanyo no digui la seva.

Aquest dies i bàsicament degut al rebombori de les declaracions que estan fent els dos ex-presidents, hi ha molta gent que em pregunta quin tipus de maledicció té el nostre país, que els nacionalistes no som capaços de posar-nos d’acord en res. Crec, que ahir vaig trobar la resposta a aquesta pregunta, la nostra generació es incapaç de treure’ns de sobre els estereotips de la generació anterior, som incapaços d’allunyar de nosaltres les seves misèries i les seves frustracions, tot el contrari, som tan generosos i les hem interioritzat tant, que les defensem amb molta més vigorositat que ells mateixos. Com a prova del que dic, es la discussió que personalment vaig mantenir farà unes tres setmanes amb un “artista” (amic meu) sobre si un govern de dretes pot tenir sensibilitat cultural o no, terrible, una discussió pròpia dels meus pares, es trist, molt trist si aquesta discussió l’han de mantenir els meus fills.

Personalment penso que a casa nostra tenim una gran avantatge sobre la resta de països del món, tenim el nostre nacionalisme. Un nacionalisme que al contrari del de la resta, ha demostrat amb escreix que és integrador, generós i modern, no analitzem la nostra història amb malenconia, ni ens defensem amb discursos de la puresa de la nostra sang sinó tot el contrari, estem molt orgullosos de la nostra multiculturalitat, diversitat i del nostre cosmopolitisme. És a dir, tenim un nacionalisme transversal, tant a nivell social, com a nivell cultural, com a nivell religiós i també a nivell polític.

Es des d’aquesta vessant que animo a qualsevol nacionalista de la meva generació a parlar, cadascú des del que representa, a parlar del futur que volem per el nostre país, amb mentalitat oberta, amb mentalitat de sumar i no de restar, a parlar d’educació, d’immigració, de cultura, de política, a parlar del que vulgueu.

Estic plenament convençut que el futur passa inexorablement pels les nostres mans, i al igual que van fer la generació dels ex-presidents, primer parlem del que volem fer en conjunt i després ja farem, els nostres grans i els nostres petits ens ho agrairan i la història ja ens jutjarà quan toqui.