Cartes del Lector
Carles Aleix Camps i Obrador
En un lloc de Catalunya un avi s’asseu a la falda al besnét per tal d’explicar-li històries de temps passats. És un costum que tenen i que tant a l’un com l’altre els fa passar una bona estona. Però a l’avi la història d’avui no li agrada gens, el seu besnét li ha fet un munt de preguntes que mai abans havia fet. Preguntes que l’avi gairebé no sabia ni com respondre.
El besnét s’interessa per aquell idioma, el Català, que ja tan sols es parla a llocs com el poble del besavi , ja que ell a ciutat pocs cops el pot sentir. Pel carrer i botigues ja ningú o gairebé ningú el fa servir. L’avi va fer un llarg silenci i va ser incapaç de poder explicar el perquè.
Aquell home va recordar com de mica en mica el castellà va anar guanyant terreny als mitjans de comunicació, als reclams publicitaris, les noves tecnologies, els cinemes, els llibres. Tot d’una també es va adonar que entrar en un bar i demanar “un tallat” sempre tenia per resposta “Como dice??”, “No le entiendo” i, com que ell era una persona molt ben educada, acabava per demanar “un cortado porfavor” . També va caure, que si volia fer qualsevol mena de gestió a la companyia de telèfon , gas, electricitat o d’altres tenia que parlar amb castellà, que si comprava un aparell fos del tipus que fos i tenia que consultar les instruccions, tenia que ser en castellà. Quant li regalava al besnét un joc, era amb castellà. A l’hospital el curaven en castellà, i dir em fa “mal el clatell” es convertia en “me duele aqui detras”(tot assenyalant el clatell i amb molta vergonya, perquè el pobre home a voltes no sabia traduir al castellà algunes paraules).
L’avi va maleir tots els ossos del seu cos en veure que per culpa de la seva bona educació i de no fer cas dels avisos del risc que es corria, s’havia arribat a una situació com aquella. Va maleir-ne cada cop que havia dit “això no passarà mai”. Es va adonar que el seu petit país, aquell per el que havien lluitat els seus avant passats, avui no era més que una província envaïda i sense identitat. Haver explicat tot allò no li va agradar gens i el besnét en veure’l amb els ulls negats de llàgrimes li va dir.... no et preocupis tant avi, la mare també te que comprar “pechugues” de pollastre, i no son pas com els “pits” dels pollastres tant bons que tu cries aquí a pagés...
Com a reflexió final el nen li va dir “La veritat avi, és que no entenc perquè a l’escola estudiem amb català”.
Jo no vull haver d’explicar mai una història com aquesta,... I TU ??.
