dijous, 28 d’agost de 2008

Deixalles a la collada

Cartes del Lector


Santi Prat Espelt
Taradell


Fa cosa d'un mes, la meva companya em va venir a veure al poble i alhora de marxar li vaig recomanar un racó del terme per anar a visitar. En aquell moment vaig recordar que ella, com a persona de mar, estima els horitzons amplis i profunds, i li vaig dir que coneixia un mar de color verd que es podia veure des del primer trencant a l'esquerra un cop superada la cruïlla del mas Vilar i els ascensos al castell d'en Boix i l'Enclusa.

Aquella nit vam parlar i em va dir que li havia encantat, però que aquell lloc estava molt i molt brut, i el matí següent hi vaig anar amb el cotxe. Efectivament, estava molt brut, i vaig decidir recollir tot el que vaig poder. En total, i prometo que no exagero, vaig recollir una trentena de llaunes de cervesa, uns quants bricks de suc, quatre bosses de plàstic que vaig fer servir per posar-hi una gran quantitat de papers que hi havia escampats entre els cirerers de pastor, sobre les plantes de timó i entre les arrels dels pins, i també una gran quantitat de boles de paper d'alumini, de bosses de patates fregides i tres ampolles de vidre de cervesa a més d'una altra de whisky JB.

Fins aquí la meva indignació va anar cap a aquella gent, molts o pocs, segurament molts que s'havien distret amb un picnic i a llençar totes les seves escombraries per entre aquells racons. També vaig pensar que jo només havia recollit el que hi havia al voltant, però no vaig baixar fins als fondals de sota, ni a la cova del bandoler, tot i estar convençut que allí també m'hauria trobat més sorpreses desagradables.

El que més em va cridar l'atenció és que no totes les deixalles que vaig trobar eren del mateix moment. Moltes de les llaunes, per exemple, estaven rovellades i ja havien perdut el color de la seva superfície. Això em va portar a pensar que feia molt que hi eren i que, òbviament, ningú s'havia preocupat de treure.

El que jo demano o llanço a l'aire és com podem evitar que això torni a passar. també em demano perquè a la gent li passa pel cap anar a un lloc i deixar-lo d'aquesta manera, i referent a això, perquè es creuen que són més que el que hi ha al voltant quan la naturalesa és infinitament més important i intel·ligent que ells i elles mateixos o mateixes.

Plenament conscient que evitar aquestes coses és molt i molt difícil, llenço un crit a l'aire amb el desig segurament no acomplert que qui va fer aquella bestiesa (i permeteu-m'ho dir així, horterada, cutrada o com vulgueu dir-ho) que la propera vegada llenci les llaunes de cervesa dins el saló de casa teva i que després es talli amb elles i li faci mal i pensi que millor no seguir per aquest camí.

Els animals i les plantes del bosc no poden fer aquesta queixa, potser per això és igual si els hi enviem la nostra brutícia consumista...