dijous, 4 de setembre de 2008

Joan Segarra

Opinió - Miquel Vila i Solà

Joan Segarra, ha estat un dels jugadors més carismàtics de la història del FC Barcelona, i capità del Barça de les Cinc Copes, i ha mort aquesta tarda a l´edat de 81 anys a Taradell.

Joan Segarra Iracheta, va néixer a Barcelona a l´any 1927, va jugar16 temporades al Barça entre 1949 y 1965, en las que va disputar 528 partits, entre oficials i amistosos, i és un dels quatre jugadors que més partits ha disputat defensant la camiseta del Barça.

En Segarra jugava en el centre del camp o en la defensa, i fou el capità del Barça de les Cinc Copes, equip en el que també actuaven Ramallets, Kubala, César, Moreno i Manchón. En Segarra va ser internacional amb la selecció espanyola entre 1951 i 1962, període en el que va jugar un total de 25 partits. També va ser ajudant de l´Helènio Herrera, entrenador de l’equip durant la temporada 1979-1980, i tècnic de les categories inferiors del club.

En Joan Segarra vivia a Taradell des de feia moltíssims anys amb la seva família, i s´ha mort a la vila de Taradell (Barcelona) després d´una llarga enfermetat.
Serà enterrat el proper divendres a Taradell a les 12 hores, a la parròquia de la nostra vila.

Però d´en Joan Segarra en vull destacar la seva qualitat humana, la seva amabilitat amb tothom, la seva plena integració a la vida pública de Taradell, i la seva tasca realitzada tota la vida en el món de l’esport en l’àmbit de tot Catalunya.

Des de ben jove en Joan Segarra anava a casa de la meva besàvia, la Filomena Brussosa, que posseïa una botiga de verdures, a menjar-hi pa amb tomàquet i el servia sempre la meva iaia Teresa Reig i la meva mare, Teresa Solà, que era una nena petita.

En Joan Segarra anava a comprar el pa al forn de Can Mont-Rodon cada dia i després anava a comprar-se uns tomàquets i el pernil i l’embotit a la botiga de la meva besàvia, i a peu dret es preparava l´esmentat pa amb tomàquet. Els meus familiars avantpassats el convidaven sovint a asseure’s a la taula i sempre estava agraït d’aquest gest entre rialles, doncs en Joan, era una persona molt riallera.

Varen passar els anys i vaig néixer i créixer, i el futbol va formar part de la meva infantesa i de la meva adolescència. Mentre vaig jugar a les categories inferiors del Taradell, benjamins, alevins i infantils, sempre en Joan Segarra hi era present, doncs era un gran seguidor del futbol base. Sempre em saludava efusivament, amb a seva gran rialla i sempre em deia que la meva posició de joc al camp i la manera de moure la pilota era molt semblant a la d´ell.

A l´any 1987, em varen fitxar els juvenils del Reial Club Esportiu Espanyol, on hi vaig jugar una temporada. A l´any 1988, va venir als juvenils i com a entrenador el conegut Paco Flores, i em va descartar com a integrant del seu equip. Aleshores, al Novembre de l´any 1988, vaig rebre una carta del F.C. Barcelona a casa meva on em convocaven per fer una prova de selecció de jugadors pels juvenils del Barça.

D´aquell fet tant emocionant en va estar totalment responsable en Joan Segarra.
El dia en el qual es va celebrar la prova a les instal•lacions del F.C. Barcelona, hi vaig anar amb uns nervis increïbles. En Charly Reixach era l´encarregat de seleccionar els jugadors i ens va disposar en dos equips.

Varem disputar un partit sencer dividit en dues parts. A la mitja part, i mentre estava bevent aigua, em varen picar a l’esquena i em varen dir:

- Molt bé Vila, molt bé, això va molt bé.

Era en Joan Segarra que es va presentar a veure’m aquell dia tant important a la meva vida. Al veure’l allà, em va emocionar moltíssim i evidentment és un gest que no he oblidat mai en tota la meva vida.

Em va dir que jugués més a l’atac i que no fos un lliure tant defensiu, i em va animar i tranquil•litzar. De la prova realitzada em varen seleccionar per jugar amb una penya barcelonista vinculada al F.C. Barcelona, però l´inici de la meva carrera universitària i els estudis de musica, amb la incompatibilitat horària que allò suposava, varen truncar definitivament la meva possible carrera esportiva.

Quan em trobava amb en Joan pels carrers de Taradell o en les tertúlies de futbol que feia amb el meu pare, en Josep Vila, al camp de la Unió Esportiva Taradell, sempre em saludava i em deia:

- Vares fer el que havies de fer. Ànims, sempre ànims, que els estudis són molt importants per la vida.

Per això, mai t’oblidaré Joan, doncs vares ser el creador i responsable d´un dels dies més bonics de la meva vida, el dia que vaig fer una prova al Barça. Va ser un dia ple de màgia i carregat d’il•lusió. I a més a més, tu vares estar allà, al meu costat, recolzant-me, fet que t’honora moltíssim.

Espero retrobar-me amb tu al cel. Fins després. Sempre t’havia donat les gràcies, ja ho saps, quan ens trobàvem a la Plaça comprant el diari i fent la xerradeta, però ara t’ho torno a dir:

Gràcies per tot.