Francesc Homs va ser un dels protagonistes al Fossar de les Moreres la vigília de la Diada. El diputat taradellenc va pronunciar un contundent discurs que va rebre els aplaudiments dels assistents, un discurs que la gent de CDC de Taradell ens ha fet arribar i que us reproduïm a continuació:
Francesc Homs i MolistBenvolguts compatriotes,
Deixeu-me començar per un fet que em desespera sempre, però particularment cada 11 de setembre. Tot i que és molt senzill, la realitat lamentable és que passa:
Podem celebrar l’11 de setembre i perdre de vista perquè el celebrem?
Encara més: Té sentit defensar la celebració de l’11 set i negar que Catalunya té drets històrics? és que és una relíquia això dels drets històrics, com diuen alguns?
Fa no massa, quan discutíem sobre l’Estatut, em va causar estupor i indignació que algú que ara és molt important a Catalunya digués que reivindicar els nostres drets històrics era reclamar privilegis i ser insolidari. A més, aquesta persona que ara és tant important, hi va afegir un argument encara més lamentable: segons ell no podem tenir drets històrics perquè no els hem exercit sempre. Déu ni do! Ara resulta que com que hem patit guerres i dictadures que ens han prohibit exercir els nostres drets, no els tenim! Plantejar les coses així és el mateix que acceptar el “derecho de conquista”. I això un demòcrata no ho pot assumir mai.
És fer el ridícul celebrar l’11 de setembre i negar els drets històrics a Catalunya. És fer el ridícul i és actuar contra la llibertat i la democràcia.
Reclamar els drets històrics és reclamar la democràcia, allò que per les armes ens han pres. Reclamar els drets històrics és actuar com a nació. Com a nació que no es vol deixar dominar, que té dret propi, que té dret en majúscules, que té, en definitiva, dret a decidir sobre la seva pròpia llibertat.
I nosaltres, el poble de Catalunya, tots aquests drets els tenim. Els tenim i els defensem. Per això avui som aquí. ELS NOSTRES DRETS HISTÒRICS ESTAN CARREGATS DE FUTUR, PERQUÈ SÓN ELS DRETS DE LA LLIBERTAT. QUIN DEMÒCRATA POT NEGAR-NOS ALLÒ QUE LA IMPOSICIÓ DE LES ARMES ENS VA PRENDRE?
Per cert, tenim dret a la llibertat, SÍ! I estem disposats a exercir-lo, SÍ! Però també tenim deures. I el primer deure que tenim és ser forts, és sumar i no restar, i és fer les coses bé. De fet, ara tenim dos deures patriòtics ineludibles i primordials:
- Saber sortir com a país de la crisi econòmica i social, donant esperança i futur sobretot a la gent que pateix.
- Saber aprofitar la crisi d’estat que s’està trenant darrera la sentència del Tribunal Constitucional i de casos com el d’Arenys de Munt.
Aquests deures ens obliguen molt. Tenim tots, els d’un color i de l’altre, els d’aquí i els d’allà, tots tenim una gran responsabilitat. Històrica, jo diria.
L’Estat espanyol ja ens ha ensenyat fins on és capaç d’arribar. L’actuació del govern espanyol, el recurs que ha presentat contra la consulta d’Arenys, hauria de fer caure la cara de vergonya als que hi donen suport. Afirmar, com afirmen, que la consulta s’ha de prohibir perquè “puede perjudicar la estabilidad social y política en función del uso i la interpretación de los resultados de la própia consulta” és negar l’exercici de la llibertat d’expressió. I això és propi de les dictadures. Per cert, això que us he llegit ho diu el govern espanyol a través de l’advocat de l’estat, que em sembla que és més caverna que la caverna habitual.
Però el més important de tot el que tenim entre mans no és només això. Entrarem aviat en un moment constituent. I l’hem d’encertar. És més, estic convençut que l’encertarem. Ara potser es veu tot boirós i enrevessat. És cert. Però tenim prou potencial i prou força com per encertar-la i sortir d’aquesta teranyina que l’estat espanyol ens està teixint –cal reconèixer que amb la col•laboració inestimable d’alguns catalans. Ens volen enteranyinar per tenir-nos ben lligats i coartar la nostra llibertat. Tot plegat més subtil que fa prop de tres-cents anys, però amb la mateixa consigna de sempre: “que se note el efecto, sin que se note el cuidado”.
Tenim l’oportunitat de començar a canviar el sentit de la història. Fins ara, al llarg del segle XX, el destí de les nacions el decidien els exèrcits. Aquesta és la història crua i dura. Ara, al segle XXI, el destí de les nacions l’ha de decidir la llibertat. La democràcia i la llibertat.
I Catalunya pot ser capdavantera. Al costat de Québec, d’Escòcia o del País Basc. Però nosaltres, els catalans, tenim el dret i el deure d’encetar aquest camí de llibertat i de modernitat.
El mot d’ordre només pot ser LLIBERTAT! Qui va morir en aquest fossar no ho va fer ni per les dretes, ni per les esquerres. Ho va fer per la llibertat. Per la seva pròpia llibertat i la del conjunt del país. Per la llibertat de Catalunya!
Ara, en uns temps diferents i plens d’oportunitats, a nosaltres també ens toca lluitar per a la llibertat. No només parlar-ne i predicar-la. Sinó que a nosaltres ens toca guanyar-la!
Perquè estimem el nostre país! Perquè hi creiem! Perquè ens en sentim responsables! Perquè anhelem la llibertat!
Visca Catalunya!
1 comentari:
Si els partits politics deixen de barallar-se entre ells per aconseguir ser el governant i primer de tot lluiten per sortir de la teranyina de l’estat espanyol, si que ho podrem aconseguir. Un cop assolit aquest objectiu ja hi haurà temps per fer campanya.
La independència del nostre país no te futur si els politics no van tots a una. La societat civil és qui més força pot fer, son els que més hi tenen a perdre i els que més hi poden guanyar. Tenim que perdre la por, som un país sobirà amb drets i deures si senyor, però la por solsament ens deixa veure els deures i fa que no reclamem els nostres drets. La teranyina espanyola ens va embolcallant de mica en mica i cada cop serà més difícil que ens en deslliurem. No serveixen de res les lamentacions, no serveix de res llegir els diaris i comentar “mira el que ens fan” i anar dient “no hi ha dret”. Tenim que cridar ben fort, reclamar el que és nostre, no tenim que tenir por de reclamar allò que ens pertoca tan per justícia com per història. Deixem-nos estar de colors politics, la nostre identitat nacional va molt més enllà, Catalunya no te cap color, ni el nostre idioma, ni la nostre cultura tampoc. Aquell que oblida la seva història està condemnat a repetir-la. No ens oblidem doncs del que va passar i posem-nos a pensar en el que podem fer per què no es torni a repetir.
En Francesc diu “Qui va morir en aquest fossar no ho va fer ni per les dretes, ni per les esquerres. Ho va fer per la llibertat. Per la seva pròpia llibertat i la del conjunt del país. Per la llibertat de Catalunya!”.
Ni ha molts d’altres que van morir i no va ser al fossar, van morir pels diferents indrets de Catalunya, a l’exili, als camps de concentració, van ser gent anònima, com el meu avi (Mauthausen 1942) o el meu tiet (burgos 1944), o el vostre avi o el vostre tiet, i si, ho van fer per la seva llibertat i la del seu país. Nosaltres no tenim pas que morir per res, però hi tenim un deute tan per uns com als altres.
VISCA CATALUNYA LLIURE I SOBIRANA !!!
Carles Camps.
Publica un comentari a l'entrada