diumenge, 16 de setembre de 2007

Trobant Bones Persones per Gerard Roma

Episodi 2: Brasília – Goiana – Sant Felix d’Araguaia


Dilluns 10 de setembre, Brasília

Dilluns aterro a Brasília, la capital brasilera. És una ciutat molt jove, de fet fou fundada fa uns 40 anys, dissenyada del no res per esdevenir la capital de Brasil. A vista d’ocell té forma d’avió. El fuselatge va d’est a oest i les ales son una al sud i l’altra al nord. Es féu d’aquesta manera perquè Brasília té un clima molt sec i a l’est on hi ha "la cabina de l’avió" hi ha un gran llac de manera que el vent que sol venir de l’est passa pel llac abans d’arribar a la ciutat i així la humidifica. A més les ales tenen certa inclinació cap el fuselatge i el fuselatge també fa pendent cap a l’est, d’aquesta manera quan plou tota l’aigua va a parar el llac.

La ciutat té grans avingudes però no està pensada per caminar-hi perquè els llocs són molt distants.La gent que hi ha en aquesta ciutat, no resideix d’aquí. Prové de tot el Brasil i sol ser gent benestant que treballa pel govern o en alguna de les nombroses administracions que hi ha. La majoria són de raça blanca ben encorbatats i una mica estirats. No semblen brasilers. Parlant amb algunes persones, he trobat que ningú li agrada la ciutat, tots estan com "saudade" dels llocs on provenen, però la feina és la feina, i en aquesta ciutat es treballa.

L’Alain

Alain és un noi de 21 anys, és un noi gai de Belem que busca “novio”, si és espanyol millor, diu. Treballa de recepcionista a la posada de Brasília i cobra 200 Euros el mes. Com molts joves va anar fins a Brasília per estudiar dret, ja que a Brasília hi ha la universitat de dret més important de Brasil. Però com molts brasilers que han emigrat, una vegada arriben el lloc desitjat els seus desitjos es transformen en maldecaps, llavors s´han de prendre en el millor dels casos una aspirina, que els alleugi el dolor del fracàs i els mantingui l’esperança de tirar endavant.

A Brasília no es veuen tantes penúries com a Rio de Janeiro, però si que hi ha gent que els costa molt arribar a final de més, com l´Alain que de moment, amb la seva aspirina de 200 Euros no en té prou per poder estudiar i tampoc té temps per fer-ho, ja que treballa un mínim de 72 hores setmanals. De moment però els seus somnis continuen intactes. Que tinguis sort!

Com que Brasília no val massa la pena, avui mateix dimecres he agafat el bus fins a Goiana on estic ara.

Dimecres 12 de setembre, Goiana


El viatge de Brasil a Goiana, la capital de l’estat de Goias, ha durat tres hores i la major part del temps me l’he passat dormint. Jo volia esta despert, però no podia, cinc minuts em deia a mi mateix i es convertien en 30 minuts. Però entre becaina i becaina he pogut constatar el que ja m’havien explicat. La major part del bosc ha desaparegut, justament ahir vaig llegir en un jornal “brasileiro” que el 70% da mata (del bosc) de la zona s’ha convertit en pastures, i que si la cosa continua igual en pocs anys només quedaran els boscos de les reserves nacionals.

Goiana ja sembla una ciutat brasilera, hi ha gent pel carrer sense massa pressa, homes asseguts en alguna terrassa, prenent una “cerveja” mentre es repassen totes les dones, que passen totes estofades caminant amb unes plataformes de ben bé un pam d’altura, tot és més tranquil, "devagazinho", xino-xano.

Demà però tindré temps per dormir i somiar el que faci falta, perquè agafaré el bus fins a Sao Felix d´Araguaia, on viu en Pere Casaldàliga, 24 hores de trajecte. A veure amb què em trobo quan arribi allà.

Dissabte 15 de setembre, Sant Felix d'Araguaia

Ja estic a Sao Felix de Araguaia! He estat 21 hores de camí. La veritat però és que no se m’han fet pesades. L’autobús era còmode, el paisatge monòton i la companyia entretinguda. Només pujar el bus, he conegut la Telma (l’amiga de la Louise?). Una dona de 53 anys,baixeta, rosseta, nerviosa, brasilera, soltera i sense fills, "Gràcies a Déu" em digué ella.

La Telma

Resulta que la Telma va a casa en Pere també, ja es la seva cinquena vegada. Va a ordenar l’arxiu i per cuinar i també per estar amb en Pere, del qual en parla només meravelles.

La Telma es una dona que ha voltat mig món. Abans era professora i es va poder jubilar els 45 anys. Des de llavors no ha parat. Jo diria que és de bona família. Té la llengua lleugera i em confessa que ja ha perdut l’esperança de trobar l’home de la seva vida. Em diu que el seu home ideal ha de complir tres requisits.

1. Carinyós, tendre, comprensiu.
2. Ha de ser d’esquerres, ella és del PT (Partit dels Treballadors de Lula) i ja ha anat 15 cops a Cuba, tota una revolucionària de la salsa.
3. Ha de tenir un nivell econòmic com el seu, per poder continuar viatjant.

Jo he callat mentre deia tot això i pensava si tenia tots els requisits. O Déu meu, els tenia tots, jo mut i a la gàbia. El final m´ha confessat que tenia un “novio” estranger, però només per passar l’estona, ja que no compleix ni el primer ni el segon requisit.

Dom Leonardo

Bé a la parada de Barra do Garças, ha pujat un home alt amb els cabells blancs, amb ulleres i d´un posat tot bondadós, resulta que era Dom Leonardo, l´actual bisbe i successor d´en Pere.

Durant el camí hem anat veient vàries postes i sortides de sol, no hi havia ni un núvol. El sol estava baix a l’horitzó. Era una bola vermella que s’amagava darrera les muntanyes i tornava aparèixer quan el bus pujava algun turonet. Podia mirar el sol directament, no em feia mal els ulls,.

Llavors Dom Leonardo, que és tot callat, m´ha dit que era per culpa de la "fumassa" que aquesta època de l´any hi han "muitas queimadas". La veritat és que es veu fum arreu però molt sotabosc ha estat cremat recentment i ja anteriorment els arbres que a més els van talar.

Els camps de pastura amb les seves tanques que marquen els límits són infinits i dins les vaques indies pasturen tranquil•lament. Es l´única cosa que es pot fer ja que el terreny és molt pobre i poc fèrtil, a més ara tot està molt sec. Em fa pensar una mica amb la sabana que veiem els documentals, amb grans prats d’herba seca, amb un arbre per aquí i un arbre més enllà, ja no hi ha bosc, el 85% m’han dit que ha estat cremat.

Primera visita a en Pere

A les onze del matí hem arribat a Sao Félix, amb en Leonardo i la Telma, amb una Pick-Up, hem anat fins a casa en Pere.

"És aquí" em diuen, “on?” penso jo ja que totes les cases són iguals, però no tinc temps de reaccionar que ja surt en José Maria a saludar. Es un home que juntament amb la seva dona passa llargues temporades amb en Pere, cuidant-lo ara que ja és gran.

Entrem a la casa, una casa molt simple, criden en Pere, que surt d’una habitació que no té porta, únicament una cortina, em saluda càlidament i em dóna la benvinguda. Estic emocionat.

En Pere és un home baixet, prim, poca cosa diríem, té quasi 80 anys, però està ben lúcid, se’l veu molt "vivaratxo", i de seguida fa broma amb nosaltres.

Hi ha molta gent i decideixo anar a buscar una “pousada”. M’acomiado d’ell, i em diu que "les portes estan obertes". Me’n vaig molt content.

La veritat és que les portes estan obertes, i avui he constatat que realment és una persona especial, hem xerrat més de dues hores i m´he sentit molt a gust. En el proper episodi us explicaré la xerrada, encara haig de transcriure la xerrada.

Una abraçada i bon viatge

Ja sabeu ens hem de prendre la vida més xinu-xano.