dilluns, 9 de febrer de 2009

Monstres de ferro

Opinió

Santi Prat Espelt
Taradell

Aquest text que tot seguit desenvoluparé ha passat per tres fases mentals. La primera era un reguitzell d'insults fets en solitari amb les mans al volant d'un cotxe, la segona fase era aquests insults en menys quantitat i un croquis de les idees per les quals tenia la necessitat de desfogar-me en silenci amb insults. La tercera fase és la que podeu llegir a continuació:

El 28 d'Agost de l'any proppassat vaig enviar un text en el que parlava sobre les deixalles que gent desnerida i sense cervell es dedicava a escampar per la collada de Taradell, i parlava al primer paràgraf sobre el mar de color verd que des del coll de l'Enclusa s'estén devers el sud, l'est i el nord.

Avui he tornat a passar per allí. I avui aquell paisatge estava trencat per les torres de la MAT. I aquí han començat els meus insults a l'aire, i en aquell moment he pensat que la gent responsable d'aquesta línia que per activa i passiva nosaltres hem demanat que no fos construïda, nosaltres que som qui votem i mantenim els polítics que després ens destrossen les muntanyes, els paisatges i les cases, mereixia ésser insultada d'una forma directa i contundent, i que el llenguatge políticament correcte era una trampa més que l'únic que fa és inflar les venes i posar nerviosa a la gent. L'insult no està associat a la gent amb poca intel•ligència. L'insult és una reacció de ràbia que a vegades es pot canalitzar en la gent que ho mereix. He vist insultar a gent molt i molt intel•ligent, a gent més intel•ligent amb tota seguretat que personatges maniquís dels que volten pels camps del poder. I he vist que tenien raó en fer-ho, perquè he entès la seva ràbia. I aquell personatge del poder que abusi de i faci callar amb multes i amenaces de presó la gent que per pura ràbia i impotència recorre a l'insult no és res més que un repressor. Aquesta és una veritat absoluta.

Què he pensat, a més, quan he vist aquells monstres de ferro perdent-se a la llunyania i instal•lats dalt dels turons de terra? Que aquell paisatge quedava destruït per sempre, que el poder no sap contemplar els paisatges, que són gent amb molt poca gràcia, que no tenen cap mena de sex appeal i menys encara un xic d'elegància o de romanticisme. He cregut, també, que era absolutament injust que les persones que manaven fer aquella destrucció brutal mai haguessin passat per aquell paisatge ni s'haguessin aturat a respirar l'aire, ni a contemplar el pas dels ocells migradors, ni a escoltar el silenci un tarda de tardor. Han preferit ser pràctics, ser pràctic, en aquesta vida, ajuda a avançar.

Jo, en canvi, el que m'he demanat amb més força era perquè si el progrés ens ha d'encaminar a la societat del benestar com carai pot ser que destruïm amb torres de ferro aquelles coses boniques que ja teníem? És que potser els governants són amants de les estructures de ferro? És que potser els encanten els paradigmes constructius del Chicago de la dècada de 1890? Jo francament, podria entendre que embellíssin el paisatge amb formes deutores de Juli Gonzàlez o Alexander Calder, però no puc entendre com es pot embellir un paisatge amb teranyines metàl•liques que poden causar càncer, matar animals, espatllar fotografies i foragitar a la gent, i menys quan qui vota aquells personatges sense sex appeal, que els vesteix i els alimenta (és important no oblidar això) ha demanat que aquelles estructures metàl•liques no fóssin mai aixecades. Deu ser que els meus gustos estètics estan antiquats. Què els passa als polítics que no entenen un no per resposta? és que potser hem d'anar a buscar-los a casa seva i fer-los una cara nova perquè ens entenguin? Quina és la part del NO que els polítics i empresaris responsables de la MAT (I de Bracons i de molts etcèteres) no entenen? Perquè el poder ens obliga a viure tristos, a haver d'acceptar que els temps canvien, perquè ens decepcionen tant sovint? Perquè ens destrueixen per dins amb la destrucció d'aquells paisatges que estimem? Perquè el poder ens obliga a odiar-lo i a vegades, inclús, a desitjar-li la mort?

Ho vull deixar ben clar. Sento un odi profund per tota aquella gent del poder que ha obviat la nostra veu, i vull advertir al poder que es comença a posar de moda el terme antiprogrés, que totes les modes tenen la seva revolució, i que quan hagin muntat la línia d'alta tensió tampoc llavors s'hauran deslliurat de la pressió popular (aquella que els vota i els vesteix, cal no oblidar-ho). Ho dic més que res perquè quan he vist els primers estels del capvespre i ha retornat l'optimisme al perdre de vista dins la nit aquelles monstruositats sense cap mena de gràcia i pròpies només de gent sense sex appeal ni elegància ni romanticisme, he pensat que tot allò que es pot muntar, també es pot desmuntar, així com la tossuderia dels ases pot fer caure del carro als amos i fer-los tornar a peu cap a casa.