Cartes del Lector
Carles Aleix Camps i Obrador
En un lloc de Catalunya un avi s’asseu a la falda al besnét per tal d’explicar-li històries de temps passats. És un costum que tenen i que tant a l’un com l’altre els fa passar una bona estona. Però a l’avi la història d’avui no li agrada gens, el seu besnét li ha fet un munt de preguntes que mai abans havia fet. Preguntes que l’avi gairebé no sabia ni com respondre.
El besnét s’interessa per aquell idioma, el Català, que ja tan sols es parla a llocs com el poble del besavi , ja que ell a ciutat pocs cops el pot sentir. Pel carrer i botigues ja ningú o gairebé ningú el fa servir. L’avi va fer un llarg silenci i va ser incapaç de poder explicar el perquè.
Aquell home va recordar com de mica en mica el castellà va anar guanyant terreny als mitjans de comunicació, als reclams publicitaris, les noves tecnologies, els cinemes, els llibres. Tot d’una també es va adonar que entrar en un bar i demanar “un tallat” sempre tenia per resposta “Como dice??”, “No le entiendo” i, com que ell era una persona molt ben educada, acabava per demanar “un cortado porfavor” . També va caure, que si volia fer qualsevol mena de gestió a la companyia de telèfon , gas, electricitat o d’altres tenia que parlar amb castellà, que si comprava un aparell fos del tipus que fos i tenia que consultar les instruccions, tenia que ser en castellà. Quant li regalava al besnét un joc, era amb castellà. A l’hospital el curaven en castellà, i dir em fa “mal el clatell” es convertia en “me duele aqui detras”(tot assenyalant el clatell i amb molta vergonya, perquè el pobre home a voltes no sabia traduir al castellà algunes paraules).
L’avi va maleir tots els ossos del seu cos en veure que per culpa de la seva bona educació i de no fer cas dels avisos del risc que es corria, s’havia arribat a una situació com aquella. Va maleir-ne cada cop que havia dit “això no passarà mai”. Es va adonar que el seu petit país, aquell per el que havien lluitat els seus avant passats, avui no era més que una província envaïda i sense identitat. Haver explicat tot allò no li va agradar gens i el besnét en veure’l amb els ulls negats de llàgrimes li va dir.... no et preocupis tant avi, la mare també te que comprar “pechugues” de pollastre, i no son pas com els “pits” dels pollastres tant bons que tu cries aquí a pagés...
Com a reflexió final el nen li va dir “La veritat avi, és que no entenc perquè a l’escola estudiem amb català”.
Jo no vull haver d’explicar mai una història com aquesta,... I TU ??.
1 comentari:
Llegint la teva carta, publicada al diari el 9nou dies enrere, vaig treure la pols a un disc del grup valencià AL TALL.
Lo tio Canya es una de les cançons més emblemàtiques i combatives d’ AL TALL. En tenen moltes més, per exemple QUAN EL MAL VE D’ALMANSA.... Busqueu i escolteu la múisica d’aquesta gent, que han fet molt per la nostra llengua i cultura .
Us recordo que al País Valencià s’està produint un genocidi cultural i lingüístic....i ningú diu res.
Us presento lo Canya
En la pobla hi ha un vell
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.
Tres voltes només va anar
el tio Canya a València:
primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella.
La tercera va jurar
de no tornar a xafar-la;
que a un home que ve del poble,
ningú fa abaixar la cara.
Set vegades va fer cua,
set vegades va fer cua,
per no saber expressar-se,
per no saber expressar-se,
en llengua de forasters.
Aguantà totes les burles,
les paraules agrejades,
i a la Pobla va tornar.
Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.
Tio Canya tingué un fill
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.
Bé recorda el tio Canya
quan varen portar-lo a escola
set anys, la cara ben neta,
ulls oberts, camisa nova.
Però molt més va obrir els ulls
el xiquet del tio Canya
quan va sentir aquell mestre
parlant de manera estranya.
,
Cada dia que passava
anava encollint els muscles
per por a que el senyor mestre
li fera alguna pregunta.
Aguantà càstigs i renyes
sens gosar d´obrir la boca
i la escola va odiar.
Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.
Cròniques del carrer diuen
d´uns nets que té el tio Canya
que són metges a València
professors i gent lletrada.
Quan a estiu vénen al poble,
visiten el tio Canya
i el pobre vell se´ls escolta
parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves
expliquen que el tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara.
Mai parlen en castellà
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble
la llengua del tio Canya.
Reviscola, tio Canya,
amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar
Tio Canya Tio Canya
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou,
perquè avui tens temps encara.
Publica un comentari a l'entrada