dimecres, 2 de juny de 2010

La deportació de la Laura Arau

Cartes del Lector


Josep Miret i Mercè
Taradell



Dilluns conduint per carreteres comarcals de Catalunya, per la ràdio sento noticies d’un atac a un vaixell que porta ajuda humanitària a una part de Palestina, a Gaza concretament.

Parlen de molts morts. Hi ha molta confusió, desinformació i evidentment manipulació i mentides... Diuen que hi ha imatges on es veu com els soldats israelians son agredits amb barres de ferro, ganivets i pistoles... Aquests soldats assalten el vaixell en aigües internacionals, de matinada. Evidentment les imatges les publicita l’estat d’ Israel...

Diuen que en aquest comboi humanitari hi ha tres espanyols, Daniel Segarra, Manuel Tapial i la Laura Arau. Ostres! La Laura Arau... la nostra amiga i el Manuel, el seu company, i per tant amic nostre.

Les noticies s’han anat succeint: declaracions tènues dels governs i de les Nacions Unides. A Israel no hi ha qui el condemni... Però dimarts a la tarda, comença a sentir-se a ràdios i televisions que la Laura serà deportada. Curiós...

A començaments de maig passat, es commemorava el 65é aniversari de l’alliberament dels camps de concentració nazis i de l’acabament de la II Guerra Mundial. Es va difondre gran quantitat de reportatges i entrevistes amb historiadors i supervivents, que cada cop en queden menys. La gent que allí hi va morir i la que va sobreviure també eren deportats, eren aquells que els nazis consideraven una nosa i que calia treure-se’ls del mig fos com fos: jueus, gitanos, comunistes, republicans espanyols, gais... ja coneixem la història.

Allò que va passar allà, es coneix com l’HOLOCAUST: I ara resulta que a la Laura, i possiblement tota la resta de gent participant en aquesta acció humanitària, l’estat d’Israel els deportarà a casa seva, a alguns dins d’un taüt.

Una d’aquestes persones, curiosament, es supervivent d’aquell holocaust... que sembla que és l’únic i veritable.

Ara a la Laura, li lligaran les mans amb una brida de plàstic (son les manilles del segle XXI) i després de signar una acceptació voluntària d’aquesta deportació l’entaforaran dins d’un avió, suposo, i cap a casa.

Potser es pensen que signant aquest document es renuncia als ideals i que no s’hi tornarà... Quan escric això, del Manuel i del David no se que en faran.

Espero que quan torni a veure a la Laura i als seus companys, no em trobi amb la desagradable sorpresa de que els hi ha tatuat un número al braç...

Molta força i moltes gràcies pel vostre exemple i valentia.