Dos equips, dos extrems

Opinió

Adriana Barba
Periodista

Impotència a la caverna i un dilluns per emmarcar

Mai abans havia escrit un article esportiu. De fet, no puc comprometre’m a què aquest ho sigui en essència. A partir del proper paràgraf trobaran sentiment, adn (culé) i orgull, aquell tipus d’orgull que neix de l’humilitat i de la convicció d’haver fet les coses ben fetes i sense embrutar-se les mans. Endavant, i permetin-m’ho cridar ara per si algú no arriba al final d’aquestes lletres: visca el Barça i visca Catalunya!

Pocs moments marquen tant a una persona com els actes que percep com especials. A la meva retina han quedat gravats els dies en què Enric avi i Enric pare bategaven davant la tv a ritme de pilota. Adn blaugrana en vena. I ja se sap que el que veus a casa s’encomana, així que a l’estampa s’hi va afegir una personeta; servidora. Dilluns, anys després, asseguda a la cadira del Camp Nou; vaig tenir la certesa que aquell era un moment d’obligat record perquè poques vegades es veu tal lliçó de futbol. I dic “lliçó de futbol” a perill de semblar agosarada perquè tinc un concepte molt concret d’aquest esport. Té relació directe amb paraules com velocitat, precisió, valentia, visió de l’espai buit, duresa... Però també necessita de conceptes que d’un temps en ara semblen haver-se cobert de pols: companyerisme, esportivitat i humilitat.

Des del primer minut un Barça apoteòstic es dedica a esborrar el resultat previ que un Madrid soberbi havia dibuixat davant de micros i càmeres. Impotència a la caverna i un dilluns per emmarcar. I per dedicar des del silenci i la ignorància (que l’exemple de Pep sigui en tots nosaltres, Amén) a tots aquells que es personen més fora del camp que dintre, escudats per la pedanteria d’una samarreta impluta que embruten per moments. Per dedicar obertament a Cruyff (iniciador del que CR7 anomena “tiqui-taca”). Per dedicar també al senyor Preciado. Més enllà del “què” la importància del clàssic recau en el “com”. No trobo frase més encertada que la del diari francès “L’equipe” per definir-ho: el Barça ha “humiliat el Madrid”. Però aquí bé la bufetada (amb la mà oberta i els 5 dits marcats): “Mourinho ha rebut una lliçó de català”.

Xavi d’or i Messi actuant com a passador (qui deia que ser complert només significava marcar gols?), alimentant a Villa perquè tanqués boques en el seu primer clàssic. Generositat. I el més gran de tot: aquest equip sent el futbol amb tal intensitat que enlloc de perseguir brutalment un cinquè gol va decidir recrear-se amb un rondo gegant. Un manual de delícies de pilota. Mentre, Mourinho hivernava a la banqueta i no cedia al càntic: “Sal del banquillo, Mourinho sal del banquillo”. Es consumia i va preferir no dir ni m(o)u, guardat del xàfec blaugrana i deixant els seus jugadors a la intempèrie.

Com a bona culé gaudeixo de l’eufòria i de la feina ben feta; però se que la prudència també és un element a considerar. Degustem el 5-0, païm-lo, i en un futur, sigui quin sigui el resultat en el marcador, siguem portadors dels valors que roden per la gespa cada setmana: confiança, humilitat, passió, persistència i companyerisme amb el nostre equip.

Acabo aquest article amb una barreja mental de passat i present. Potser és perquè el Barça del triplet em recorda a un espectacular Dream Team; però exponencialment més saborós. Potser és que la brutalitat futbolística i escassetat neuronal de Sergio Ramos em recorda a la de Fernando Hierro. Potser estem davant de dos equips que es perfilen cada vegada més en el seu extrem de joc.