Episodi 5: Última xerrada amb Pere Casaldàliga
Com totes les altres trobades, és un plaer parlar amb en Pere. Avui semblava més cansat i li ha costat una miqueta començar, també perquè les anades i vingudes de la gent era constant.
La confiança amb els politics
Hem parlat de Brasil i la manca de confiança que tenen els brasilers amb els seus governants, fins el punt que en una enquesta que sortia al diari reflectia que els tres òrgans principals amb que més confien els brasilers són: primer els bombers, segon l’església i tercer l’exèrcit. Això deia en Pere demostrava que el què està buscant el poble és seguretat.
Els presoners i la seva infància
Llavors hem parlat dels presoners que hi ha a Sao Felix i que fins fa ben poc en Pere anava a visitar. Ens deia una cosa que a mi algú ja m’havia explicat: si furguéssim en la vida de la gent i concretament dels presoners, podríem arribar a entendre el perquè han arribat a la presó. La majoria provenen de famílies desestructurades i amb maltractaments de petits. Sobretot el que més ens marca, segons en Pere, és la nostra infància i una infància dolenta a vegades pot portar a una persona a tenir un mal comportament a la societat.
Ens explicava que la seva infància no havia estat gens fàcil, com la majoria de nens que van viure la guerra civil, i ens explicava una anècdota personal tot rient, deia que a casa seva havien de celebrar la missa d`amagat i que posaven varis gots de vi (calze) sobre la taula per si arribaven els milicians dir-los que estaven bevent i que la feien petar.
Ell no pretén justificar el comportament dels presoners, només els vol entendre. Tot rient ha dit que com que tots tenim una genètica divina tots ens salvarem. Perquè l’infern no existeix, l`autèntic purgatori és quan tots ens haguem de posar davant de Déu, aquesta és la nostra por.
La crema de fotos del Rei
En Pablo que és un capellà que viu amb ell, i que fa poc ha tornat de Girona per veure sa mare, li explicava en Pere els incidents amb el Rei, i les escenes a on van cremar fotografies. Ells reien i reien i en feien broma de tot això. Suposo que això per ells són bajanades.
Els màrtires
També hem parlat dels màrtires que hi ha hagut durant aquests quaranta anys que ell ha estat a la Prelazia. Han estat molts ens deia, i ell sempre ha intentat que no fossin oblidats sobretot celebrant la romeria dels màrtirs que es celebra cada any el mes de juliol.
”No és el botxí qui fa el màrtir sinó la causa” o “Per ser un heroi s`ha de viure en un clima heroic” son frases que ell deia. Quan li hem demanat si ell alguna vegada ha tingut por ja que ha estat tantes vegades amenaçat de mort. Ell ens ha dit que no, que lo més important és no tenir por a la por.
En Pere ens deia que a Sao Felix ell podia tenir una vida normal, el costat del poble, lluny dels palaus on viuen els bisbes a Espanya. És un home increïble. La seva facilitat de comunicar-se i de mostrar-se carinyós amb tothom es admirable. La vitalitat que té, tot i la seva manca de salut, i el seu gran sentit del humor es impressionant. Un sentit del humor superb. Tot això i més, el converteixen en una persona pròxima i una persona especial i fa que a casa seva es respiri un ambient molt sa. La gent que hi viu i els que hi som de pas ens hi trobem molt be i sempre sorgeixen bromes divertides. Quan s’ha acomiadat ens ha dit:
"Fills meus, trieu una dona que es volguí comprometre, us ho diu el vostre avi".
Una abraçada i bon viatge
Ja sabeu ens hem de prendre la vida més xinu-xano
Avui acabem el reportatge amb una sèrie de fotografies que ens ha enviat en Gerard a Sant Felix.
Com totes les altres trobades, és un plaer parlar amb en Pere. Avui semblava més cansat i li ha costat una miqueta començar, també perquè les anades i vingudes de la gent era constant.La confiança amb els politics
Hem parlat de Brasil i la manca de confiança que tenen els brasilers amb els seus governants, fins el punt que en una enquesta que sortia al diari reflectia que els tres òrgans principals amb que més confien els brasilers són: primer els bombers, segon l’església i tercer l’exèrcit. Això deia en Pere demostrava que el què està buscant el poble és seguretat.
Els presoners i la seva infància
Llavors hem parlat dels presoners que hi ha a Sao Felix i que fins fa ben poc en Pere anava a visitar. Ens deia una cosa que a mi algú ja m’havia explicat: si furguéssim en la vida de la gent i concretament dels presoners, podríem arribar a entendre el perquè han arribat a la presó. La majoria provenen de famílies desestructurades i amb maltractaments de petits. Sobretot el que més ens marca, segons en Pere, és la nostra infància i una infància dolenta a vegades pot portar a una persona a tenir un mal comportament a la societat.
Ens explicava que la seva infància no havia estat gens fàcil, com la majoria de nens que van viure la guerra civil, i ens explicava una anècdota personal tot rient, deia que a casa seva havien de celebrar la missa d`amagat i que posaven varis gots de vi (calze) sobre la taula per si arribaven els milicians dir-los que estaven bevent i que la feien petar.
Ell no pretén justificar el comportament dels presoners, només els vol entendre. Tot rient ha dit que com que tots tenim una genètica divina tots ens salvarem. Perquè l’infern no existeix, l`autèntic purgatori és quan tots ens haguem de posar davant de Déu, aquesta és la nostra por.
La crema de fotos del Rei
En Pablo que és un capellà que viu amb ell, i que fa poc ha tornat de Girona per veure sa mare, li explicava en Pere els incidents amb el Rei, i les escenes a on van cremar fotografies. Ells reien i reien i en feien broma de tot això. Suposo que això per ells són bajanades.
Els màrtires
També hem parlat dels màrtires que hi ha hagut durant aquests quaranta anys que ell ha estat a la Prelazia. Han estat molts ens deia, i ell sempre ha intentat que no fossin oblidats sobretot celebrant la romeria dels màrtirs que es celebra cada any el mes de juliol.
”No és el botxí qui fa el màrtir sinó la causa” o “Per ser un heroi s`ha de viure en un clima heroic” son frases que ell deia. Quan li hem demanat si ell alguna vegada ha tingut por ja que ha estat tantes vegades amenaçat de mort. Ell ens ha dit que no, que lo més important és no tenir por a la por.
En Pere ens deia que a Sao Felix ell podia tenir una vida normal, el costat del poble, lluny dels palaus on viuen els bisbes a Espanya. És un home increïble. La seva facilitat de comunicar-se i de mostrar-se carinyós amb tothom es admirable. La vitalitat que té, tot i la seva manca de salut, i el seu gran sentit del humor es impressionant. Un sentit del humor superb. Tot això i més, el converteixen en una persona pròxima i una persona especial i fa que a casa seva es respiri un ambient molt sa. La gent que hi viu i els que hi som de pas ens hi trobem molt be i sempre sorgeixen bromes divertides. Quan s’ha acomiadat ens ha dit:
"Fills meus, trieu una dona que es volguí comprometre, us ho diu el vostre avi".
Una abraçada i bon viatge
Ja sabeu ens hem de prendre la vida més xinu-xano
Avui acabem el reportatge amb una sèrie de fotografies que ens ha enviat en Gerard a Sant Felix.
En Gerard Roma amb en Pere Casaldaliga a casa seva.
Capella de casa d'en Pere Casaldaliga
Interior de casa d'en Pere Casaldaliga
En Pere Casaldaliga repassant un llibre
Un carrer de Sant Felix d'Araguaia
Gent banyant-se al riu Araguaia a Sant Felix
En Gerard banyant-se al riu Araguaia
Plantacions a Sant Felix d'Araguaia
1 comentari:
Ens ha agradat molt el teu bolc.
molan molt les fotos
aixo conta com un positiu?
Fede i Jaume
Publica un comentari a l'entrada