El riu Madeira, està baix ja que estem a finals de la temporada seca, això fa que el vaixell que viatgem no sigui massa gran. És un vaixell de dos "andares" com diuen aquí i una bodega on hi han posat la càrrega. Sembla un vaixell d’aquells del Mississipi.L´han carregat de paquets d’espaguetis i plàtans a més de la gent que ja ha penjat les hamaques al pis de dalt i al pis de baix. Jo he penjat l’hamaca el pis de dalt, on en principi hi ha d’haver menys soroll ja que el motor està a baix, però la realitat serà força diferent. Les hamaques estan disposades en tres fileres. Fins i tot n´hi ha que s’entrecreuen col•locant-les a diferents alçades. Puc escoltar perfectament la respiració de les persones dels meus costats i quan algú es mou, es produeix un efecte domino fins a l’ultima hamaca que amortigua el cop amb la paret.
Abans de què marxi el vaixell, la gent està a l’expectativa, enraonant una mica amb el del costat, buscant una mica de complicitat. Els meus veïns no s’estan de complicitats, la meva veïna la Val, ja m’avisa: - No dormiràs cap dia, aquí es ve a Beure i a ballar. Jo evidentment faig un somriure i no dic res.
En el vaixell hi ha un grup d´unes 30 persones que van a treballar a Manaus, muntaran una "churrasqueria". El pròxim cap de setmana és festiu a la ciutat amazònica. Es fa fosc i és millor no sortir del vaixell, el port no és un lloc massa segur, quan no hi ha ombres. Finalment el vaixell surt a les 10 de la nit, la festa ja ha començat pels de la churrasqueria.
El primer instint que tinc quan no coneixes a ningú és el d’inseguretat, -aquesta gent passada de voltes em robaran alguna cosa, penso. Però quan em passa això, em relaxo i decideixo confiar, deixo la bossa sota l´hamaca, això si, una mica controlada.
El vint homes del grup estan ben torrats, algunes noies també van força carregades. Crec que és la penitència que haig de passar per les nit de borratxera i les males nits que he fet passar a la gent que m’ha cuidat. Jo no vull beure, l’ambient està calent, n´hi ha que no s’aguanten drets, criden, ballen, s’abracen a totes les noies que es troben pel camí. Els homes es barallen a crits, per acabar abraçant-se i fent-se petons. - Tu ets com un germà per mi, es diuen mig bavejant, després de mitja hora de crits sense deixar dormir a ningú.
L’efecte domino de les hamaques és constant, hi ha dues noies i un noi australians força joves, que no mouen ni cap ni peu. La dona gran del meu costat només bufa, però no diu res. Com que no puc dormir, baixo de l’hamaca i me’n vaig a la pista de ball. Intento passar desapercebut però és impossible, tothom es tan amic en aquestes condicions, almenys faig cinc amics íntims d’aquells que moririen per mi. Tot i que a molts no entenc ni que diuen. Torno a l’hamaca la nit serà llarga. Aconsegueixo dormir una mica entre cops, crits, rialles i plors. Si els brasilers ja són desinhibits de mena, doncs imagineu-vos-els beguts.
L’endemà, només sortir el sol ja ens llevem per esmorzar. Encara n´hi ha que volten tambalejant-se per la coberta del vaixell i d´altres que dormen profundament amb la boca oberta mig bavejant. N´hi ha que dormen en la seva hamaca ben acompanyats. El beure fa el carinyo.
Acabo d’esmorzar i ja estan tots llevats, com si no hagués passat res, fins i tot n´hi ha algun que ja està amorrat a la cervesa. N´hi ha un que feia unes hores em pensava que estava en estat de coma, que només aixecar-se de l´hamaca ha agafat la botella de whisky que duia a la maleta i ha fet un bon traguinyol. - La millor manera per fer passar la ressaca, em diu.
La resta de gent del vaixell no fa massa cas de tot aquest ambient, em sembla que ja hi estan acostumats a aquestes "juergues". Mentre uns ballen i fan autèntics equilibris per no caure, els nens juguen a atrapar-se, esquivant els obstacles en moviment.
Els bevedors m´han agafat apreci, a lo millor deuen ensumar el meu passat. També potser que sigui perquè quan veig que s’aniran a entrebancar, els agafo, els tapo a la nit i parlo amb els que estan més serens. Hi ha temps per tot, és el primer dia i a dins del vaixell sembla que ja som com una família. Jo penso: doncs com serà d’aquí tres dies?
La Sara m’explica que en Gilson, un home casat amb dos fills, li va el darrera i que ella no sap com desempallegar-se’n. I llavors burro que parles burro que surt, apareix en Gilson ben begut, se seu a l´hamaca de la Sara, que en aquells moments estava el meu costat i se li declara. Bé gairebé es pot dir que se’ns declara els dos, perquè jo estava a tocar i de tant en tant en Gilson em mirava perquè jo assentís.
Dues hamaques més enllà hi ha el Primo dormint amb la Val, quan la Val se n’adona, el fa fora amb una puntada de peu. Són les deu del matí i tots tornen a beure, me´n vaig a la part de davant del timó a contemplar el paisatge i l’enorme riu.
El Madeira, és un riu immens si el comparem amb qualsevol dels rius europeus, és un dels afluents principals de l´Amazones, que va de sud a nord, desembocant uns graus a l´est de Manaus. En el vaixell amb tant de temps, aprens a contemplar les coses tranquil•lament, més que aprendre´n, és que no tens cap més opció. Mirar el riu en silenci, deixant fluir els teus pensaments, sentint el monòton remor del motor, és com si entressis en un estat meditatiu.
De moment en el trajecte fet pel riu no he observat tants focs com el fet per carretera, anem passant petits poblets o cases aïllades, on només si pot arribar per riu. Ha de ser molt dur viure en aquestes condicions d’aïllament. Però les persones fem el què faci falta per tirar endavant i intentar millorar les condicions de vida. No sé que deuen pensar aquesta gent, quan veuen passar un vaixell amb la música el màxim volum, amb un gent supersimpàtica a la coberta que els saluda mentre estan ballant.
Les hores van passant, crec que he arribat ja a la il•luminació de tant meditar, sort que els brasilers els agrada conversar, a més el fet de ser de Barcelona ajuda bastant alhora de fer coneixences, la paraula Ronaldinho ajuda molt. Val a dir que pel fet de ser europeu, ja ets una mica exòtic. Els australians deuen ser animals de zoo, d’aquells mira i no em parlis, ja fa quasi 24 hores que no s´han mogut de l´hamaca.
Després de sopar la festa continua, inclús m’animo altra vegada a fer un parell de balls de forró, però em sento observat entre els aplaudiments dels desinhibits. Són les deu de la nit i la gent es va calmant, els del sector més tranquil amb nens i famílies, ja fa estona que dormen. En el nostre sector em sembla que la nit serà plàcida, ja que la majoria ja s’han tirat a les seves hamaques. Una curiositat, no hi ha ningú en tot el vaixell que ronqui, serà la posició?
He dormit com un tronc. Com cada dia a la que surten els primers raigs de sol ens llevem per anar a esmorzar. Un cafezinho amb galetes salades. Per dinar i sopar no hi ha opció: plat únic d’arròs, espaguetis, mongetes negres(feijao), una mica d´amanida i pollastre. El final cansa. Sort que els àpats ens marquen els horaris ja que el temps s’allarga indefinidament i et desorientes. Tot va tan lent, tan rutinari, les dues de la tarda et penses que són les cinc. Fem la migdiada a les 12 del migdia, que com la mateixa paraula diu, és l’hora que tocaria, no?
Avui ningú beu, el bon ambient continua, juguem a cartes, el domino, parlem, hi ha un ambient més relaxat i la música ha baixat de decibels. La gent que hi ha el vaixell, té un poder adquisitiu baix, hi pocs han arribat a l´institut. Són gent afable i càlida. Hi ha un nen de quatre anys, en Gabriel, que és com si fos la mascota del vaixell, s´abraça i es deixa abraçar i només riu. Viatja amb els seus avis, tot i que ell els hi diu, pare i mare. És força normal el Brasil que els avis facin de pares, solen ser fills de mares molt joves, que moltes no estan preparades per educar un fill, a més soles, perquè també en la majoria de casos, el pare ha desaparegut.
Ara ja ens coneixem quasi tots, ni que sigui de vista. S´ha creat una complicitat entre nosaltres, hem passat de ser desconeguts a ser algú. Tothom ha anat agafant el seu paper dins aquest petit escenari: Hi ha el rialler, el boig, el conciliador, la carinyosa, la mare de tots, els gringos, el lligon, el cowboy, la cuinera, el guardià, el capità, la dona que escolta música, l’espanyol, el ni un duro, l´autista, el bueno, el feo, el malo....
Durant el viatge al pis de dalt s´han format tres parelles. Una de ben curiosa. La d´una dona alemana que no parla gens de portuguès amb un brasiler que només parla portuguès, es van enrotllar quan ell anava ben begut i ara que està serè no s’atreveix a dir-li res. Jo li he ensenyat a dir beautiful, I love you, I want to Kiss you, primera i última lliçó. No és un alumne gaire avantatjat en els idiomes a més, estudiar un idioma entre les mofes dels amics no és fàcil.
El dia ha anat passant i quan arriba el capvespre desemboquem a l´Amazones. És immens, inabastable, sembla inesgotable, veiem botos (els dofins d´aigua dolça), que tímids només ens deixen veure la seva rosada esquena. El tràfic de vaixells de gran tonatge comença a ser important, es nota que Manaus és el tercer port més important de tot Brasil. A la matinada arribarem a Manaus, tothom en té ganes. Anem a dormir entre bromes. Maricon li diuen a l’Elies, és la paraula en català que els ha agradat més. De mica en mica es fa el silenci, en Joao és el primer en adormir-se, com cada nit parla en veu alta, jo també m´adormo.Sembla que no hagin passat ni cinc minuts, que ja comença haver-hi moviment. Arribem a Manaus, són les 4 de la matinada, haurem d’esperar que claregi per sortir del vaixell. Tot i així tothom ja està punt per baixar del vaixell i acabar el viatge. Un viatge maco que com sempre la bona gent l´ha fet encara més bonic.
Bé gent una abraçada des de Manaus i recordeu que ens ho hem de prendre tot una mica més xino-xano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada