divendres, 12 d’octubre de 2007

Trobant bones persones amb en Gerard Roma

Episodi 6: Últims dies a Sao Felix i Bus cap a Porto Velho.

Ser brasiler també té avantatges


La majoria de gent del Mato Grosso i per extensió de Brasil, tenen una vida força dura si la comparem amb la nostra. Ara bé, viure a Brasil i en concret a Sao Felix d´Araguaia, també té els seus avantatges, sempre i quan les necessitats bàsiques estiguin cobertes.

Potser per alguns de nosaltres seria el tipus de vida que ens agradaria. Hi ha molt contacte humà, la gent es coneix, es para a xerrar, s’asseuen a prendre alguna cosa. Es respira tranquil•litat, l’ambient és molt relaxat i tot va el seu ritme. El temps s’allarga el què faci falta. Si s`arriba tard a la feina, no passa res, perquè segurament el "jefe" encara no haurà arribat. Si avui no s’acaba la feina, ja s’acabarà demà. Quan vas a comprar alguna cosa, t`ofereixen un cafezinho i comences a xerrar i el final ja no saps que has anat a comprar. Per exemple una de les persones amb qui més m’he fet aquests dies a Sao Felix ha estat en Marxivom, el “jefe” del supermercat.

La gent viu més de cara enfora i no es queda aïllada a casa seva. No perden el contacte amb els veïns, sinó tot el contrari, els veïns ja són com de la família. Tots estan disposats ajudar-se. Això si, al seu ritme i sense cansar-se massa. Els nens juguen amb una roda, juguen a futbol al carrer o be van amb una bicicleta cinc talles més gran del què li correspondria, però que dominen com ningú. Els pares no estan a sobre d’ells exigint-los que es posin el casc.

Ser mare o pare és la cosa més normal del món. La gent té el que té i ja està, evidentment que voldrien més, però no s’hi encaparren, ni treballen més hores per aconseguir comprar alguna cosa.

No sé, no sé, potser m´hi quedo. Està clar que nosaltres ho tenim més fàcil, però tot i així hauríem d’aprendre d’aquesta gent, segurament els diferents costums que a nosaltres se’ns van oblidant i que quan els nostres pares no hi siguin, ningú ens ho recordarà. És evident que tenen moltes mancances, però nosaltres també en tenim.

En Pere utilitza molt un "prefix?". INTER-, interculturalitat, interintegració, interreligió, bescanviar, dialogar i aprendre per anar millorant i viure millor tots junts. Intentar defugir de la prepotència que tenim els del primer món, a vegades inconscientment i moltes vegades conscientment. Per exemple amb els immigrants, si enlloc de mirar-los moltes vegades despectivament, intentéssim entendre les circumstàncies que els han fet fugir del seu país, segurament ens els miraríem amb uns altres ulls. Perquè com deia en Baltassar Porcel en un dels seus articles: La fam no té fronteres.

Bus fins a Porto Velho

El dilluns vam marxar de Sao Felix. Amb l´Assís vam agafar el bus fins a Barra do Garças un trajecte nocturn de 13 hores. A Barra do Garças ens varem separar. L`Assís cap a Brasilia ja que tornava a Barcelona i jo en sentit oposat, cap a Cuiabà, la capital del Mato Grosso. A mi encara hem quedaven vuit hores més de trajecte ja que el meu destí final era Porto Velho. Quan vaig arribar a Cuiabà em vaig esperar una hora per agafar un altre bus fins a Porto Velho. Encara em faltaven 24 hores de bus i uns 2200 km. Sort que el bus tenia lavabo!

La Lilian

Em pensava que seria més dur, però viatjar pel Brasil és sempre distret. A la gent li agrada "dar ou papo" o sigui xerrar. Es en aquests moments que t`adones que hi ha gent extraordinària, que malgrat la dura vida que han tingut mantenen l’esperança, molt important per en Pere. Com per exemple: La Lilian. Una dona ja retirada que havia tingut 12 fills. Amb el seu marit i els seus fills havien recorregut cinc estats de Brasil buscant sempre millors condicions de vida. Un dia (ja fa 30 anys) van arribar a Rondònia, capital Porto Velho, i el seu marit es va morir a causa d´una malaltia. Així que quedà ella sola amb els seus 12 fills. Es posar a treballar de qualsevol cosa per poder-los mantenir i sort en va tenir que els més grans començaren a treballar de ben jovenets. Tot i així durant tots aquests anys se li van morir quatre fills, dos de malaltia i dos més assassinats. Un perquè li van robar la moto i l’altre perquè es va enamorar de qui no devia.

Tenia els ulls negats, però després em digué que la resta de fils i filles estan casats i tots en bones feines, a més tots l’estimen molt. Tot i així ella viu amb sa mare que té 84 anys i està molt malalta. Ella l´ha de cuidar i sort del seu segon company que l´ajuda. Tot i haver patit durant la seva vida, està molt contenta i li donava gràcies a Déu per haver-la ajudat a superar els moments difícils i haver-la ajudat a educar els seus fills.

Les Queimadas

Durant tot el trajecte es repeteixen els incendis o les àrees que han estat incendiades. Jo ho qualificaria de catastròfic. Els milions d’hectàrees que han estat cremades. Penseu que el sol no es veu nítid, és com si hagués una boirina constant. La olor a cremat no para ni un Km. Aquesta zona sud de l´Amazones es segurament la més castigada pels focs,ja que és la de més fàcil accés.

Es crema per aconseguir pastures pel bestiar boví. A més la majoria dels terrenys pertanyen a grans fazendeiros(terratinents). Es una pena perquè el perjudici és molt gran per molta gent i en canvi els beneficis són només per uns pocs.

Les poques zones que no han estat cremades la vegetació és molt densa i et permet intuir la gran quantitat d’espècies que han estat destruïdes. En Pere comentava que en el Mato Grosso, que ocupa una àrea d’unes tres vegades Espanya, s´hi ha destruït el 85% de la selva. De fet nosaltres també ho varem fer a la seva època.


Sol a les 4 de la tarda



Camió de "madereiros" ple de troncs

Desforestació que es veu des del Bus


Els governs es dediquen a fer campanyes de conscienciació a la ciutadania, com si la gent fos la culpable dels focs. Tothom et podria senyalar amb el dit els pocs culpables, però contra aquests no hi ha sancions ni tan sols avisos, són gent o empreses poderoses. Tot i que Brasil és el país més afectat avui a la televisió deien que a Santa Cruz (Bolívia) s’havien detectat en un sol dia fins a 792 focus de foc, dels quals un 10% eren incendis importants, la major part d’aquesta terra pertany a un única persona, però el govern diu que no sap qui són els culpables.

La zona nord de l´Amazones on vaig estar fa dos anys, no hi ha tants problemes de focs, però quan s´hagin carregat la regió Sud, hauran de buscar nous llocs. És un gran problema a tota la conca amazònica.

Bé gent, demà tots a plantar un arbre!

Porto Velho

Porto Velho és la capital de l’estat de Rondonia i com la majoria de ciutats d’aquesta zona va ser fundada el segle XIX gràcies al comerç del cautxú. Porto Velho esta a la ribera del riu Madeira, un riu navegable que és afluent de l'Amazones i tè sortida a l’Atlàntic.

En aquesta època daurada és va intentar fer una línia de tren des de Porto Velho a Guajara. Això permetria transportar el cautxú bolivià fins al Atlàntic. Aquesta línia de tren va ser l’obsessió d’una empresa britànica i la seva construcció va ser espantosa ja que va provocar la mort de milers de treballadors per malalties, fam, maltractaments, etc... De fet va ser un treball d’esclaus.La línia es va aconseguir acabar però va durar ben poc perquè la selva la va inutilitzar ràpidament.

Amb el temps ha estat una ciutat que ha anat creixent sobretot degut a l’immigració dels mateixos brasilers que busquen una nova i bona vida. Actualment es una ciutat que té unes infraestructures deficitàries i que la primera pregunta que fa la gent de la ciutat al veure un turista és: perquè has vingut a aquesta ciutat que no té res?

Realment no es una ciutat encantadora però es el punt de sortida per arribar a Manaus mitjançant del riu Madeira. D’aquesta manera hauré aconseguit creuar mitja Sud-Amèrica per riu: El Riu Solimoes a la part alta del Amazones, el Riu Negre fins a Venezuela, part del Riu Orinoco i ara el riu Madeira.



Antiga línia de tren de Porto Velho

Catedral de Porto Velho

Carrers de Porto Velho

Port de Porto Velho


Ei i recordeu! ens ho hem de prendre tot una mica més xino-xano