Manaus és la mítica ciutat que està situada el vell mig de la selva amazònica, just on el rio Negro es troba amb el riu Solimoes per convertir-se a partir de llavors amb el riu Amazones.Va arribar a ser una de les ciutats més riques del món, durant l’època del cautxú del 1880 fins el 1920, quan el comerç d’aquesta resina és traslladà el sud-est asiàtic. A Manaus ja vaig estar-hi fa dos anys en l’altre viatge que vaig fer per la conca amazònica. Et dóna seguretat tornar a un lloc que més o menys coneixes, sobretot quan hi arribes.
Després de tant temps en el món rural, trobo que és una ciutat viva. Una ciutat on el seu punt neuràlgic està el voltant del famós teatre Amazones, on s’hi fan espectacles, s’hi reuneixen els universitaris, gent del món cultural, parelles buscant els racons més foscos, o malabaristes de carrer.
És una ciutat d’uns dos milions d’habitants i que va creixent, degut a d’immigració provinent del món rural però també del Sud (Sao Paulo, Rio de Janeiro). Gent que a Manaus ha trobat una ciutat on és pot viure més tranquil, amb forces oportunitats per guanyar-se la vida.
És el tercer port més gran de Brasil, tot i ser un port fluvial. A més és ric en petroli: la Petrobras i té una de les seves principals factories. El seu mercat pesquer, sobrepassa de molt qualsevol dels nostres. Fixeu-vos que el riu Amazones té més especies de peixos que l’oceà Atlàntic.
Ciutat de mestissatge
Segurament és la ciutat de Brasil on s’exemplifica millor el mestissatge brasiler. Hi ha gent de tot tipus, però jo no m’atreviria a dir que són de races diferents. Les mescles que hi ha hagut el llarg d’aquests segles ha creat el què podríem anomenar la raça mestissa. Aqui els anomenen Els caboclos: una raça sense raça que tothom és diferent.
El color de la pell té totes les tonalitats cromàtiques que poden existir: blanca tipus alemany, groga xinesa, fosca india, o be negra africana. Però el més meravellós són els matisos en les seves tonalitats perquè no n’hi ha cap d’igual, inclús el color dels fills és diferent el dels pares. Els gens han sofert tantes combinacions que alhora d’expressar-se donen continues sorpreses.
Aquesta vegada estic en un hotel, just el costat del Teatre Amazones. És un hotel peculiar perquè lloguen les habitacions per hores. És un hotel on hi van parelles a buscar intimitat en una habitació preparada per l´ocasió. De fet ja sabia on em posava, però per estrany que sembli la majoria d’hotels són d’aquest tipus i després de mirar-ne dos o tres aquest era el millor de tots. Està força net i la gent de recepció és molt atenta.
En Fracimar
En Francimar és el noi de la recepció, es un cocaïnòman. De fet em sembla que aspira qualsevol cosa que passi per les narius. Té tot de potets sobre la taula que va esnifant constantment. Se li tapa el nas molt sovint, em diu. Clar que se li tapa, amb tot el què s´hi posa no té temps a destapar-se. Això si ell és molt atent i molt amable, m’ofereix de tot: roba, menjar, noies, cocaïna.
- Et puc aconseguir el què tu desitgis, em diu. Mira, penso jo, el geni de la làmpada viu a Manaus i és cocaïnòman.
Aquests dies Manaus ha celebrat el dia del nen. S´han fet tot d’espectacles amb ninots provinents d’arreu del món. Un català, que és diu Jordi Bertran, ha fet un espectacle amb ninots guiats amb fils realment impressionant, molt bonic.
El dissabte a la nit anem amb un noi que treballa a l’hotel, a ballar forró. Jo faig de simple espectador, perquè a la megapista tots semblen professionals. La mitjana d´edat de les noies, no deu passar dels divuit anys. Li vaig preguntar a l´Adriano on estaven les noies de més de vint-i-cinc anys i ell em contesta.:
- Estan a casa! cuidant dels fills.
Manaus és la ciutat de les mescles
És la ciutat on es barregen les aigües fosques del Rio Negro amb les aigües clares del riu Amazones. És on és mesclen les músiques bahianes amb les del Cearà per fer la musica do Boi,. És on es mescla la coca provinent de Colòmbia amb la que anirà a Europa i els EUA. Però sobretot és la ciutat de les mescles humanes, del mestissatge més impressionant.
Ahir em vaig acomiadar de Manaus per tornar el punt de partida: Brasília. Va ser un trajecte de dues hores i mitja amb avió.
Em poses a cent!
L’arribada a Brasilia no podia ser millor, es nota que allà on torno deixo petjada. Arribo a la pousada on ja havia estat i hi havia l´Alain, aquell noi que havia vingut a Brasília per estudiar dret, però que ara treballa a la recepció d´una Pousada.
L´Alain és gai i bastant efeminat. S´ha posat contentíssim quan m´ha vist arribar. No n´hi ha per tant he pensat jo. Només li quedava una habitació i era una mica cara, però ell m’ha suplicat que em quedés i fins i tot m´ha rebaixat el preu de l’habitació. Mentrestant em tenia agafada la mà d’una manera molt suau.
Quan li he dit que em quedava, em pensava que se’m tirava el damunt. Jo he fet una passa enrere i llavors ell m’ha agafat l’altra mà i mirant-me fixament els ulls em diu que si m´havia tallat els cabells.
- Els tinc com sempre li contesto.
Llavors ell em diu: - Doncs estàs guapo com sempre.
El noi estava molt envelat, li he dit que jo no era gai i que estava cansat. Ell però no desisteix i em diu:
- Doncs t’acompanyo a l’habitació. Està just el costat de la meva. Em diu passant-me la mà pel pit. Jo li aparto la mà amb un somriure. Em feia gràcia aquest acusament.
Entrem a l’habitació, deixo les maletes i a la que em giro, l’Alain em posa la seva mà esquerra a la cintura i amb la mà dreta m’engrapa directament el paquet. D’una forma suau, això si. Mentre em diu que el poso a cent.
M’imagino que el flux hormonal dins del seu cos en aquell moment deu ser com un cavall desbocat. Llavors jo li aparto les mans i li repeteixo ja amb una cara una mica més seriosa que no sóc gai. Ell s’ha adonat del què havia fet i m’ha suplicat que no digués res el seu cap perquè el faria fora. Ha fet mitja volta i ha marxat tot amoïnat.
Després per relaxar l’ambient i aprofitant que no hi havia ningú a la recepció li he dit tot somrient.
- Alain, si jo fos gai, tu també em posaries a cent. Ha deixat anar una rialla i ha abaixat el cap tot avergonyit.
Aquesta és l’ultima història d’aquest viatge per la conca amazònica.
Gràcies per haver-me acompanyat!
Això si el gran viatge encara continua per tots, esperem que sigui ben llarg.
Bon viatge i fins la próxima i recordeu que ens ho hem de prendre tot una mica més xino-xano
UNA ABRAÇADA
Gerard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada